Un llibre sobre la vida en les barraques

00La Beatriz Díaz Martínez, una persona que fa molt de temps que es dedica a treballar la memòria i els records de les persones ens comunica que ja s’ha publicat el llibre que recull la Memòria Oral de la vida quotidiana en barraques (en les muntanyes de Tarifa, Cadis) i que s’anomenarà “Muros de piedra y techo de castañuela – Vivir en Chozas“. En aquest cas a les veus de la gent li ha sumat el seu propi recorregut personal com a investigadora.

Extracte:

“… cientos de familias vivieron en pequeñas chozas con muros de piedra y techumbre vegetal. Preparaban carbón, construían pozos y hornos de piedra, tejían aperos de palma… recurrían a los remedios naturales y al trueque… “

Introducción Libro Vivirenchozas

L’autora vincula les seves troballes vers la vida quotidiana en les barraques amb el seu propi recorregut biogràfic i investigador. Els dibuixos de Rafael Pulido i les fotografies, vertaders documents històrics, ens parlen tant del coneixement popular com de l’aïllament. Les històries de vida ressalten les injustícies socials, la dignitat i la consciència de classe. Una reveladora investigació que afirma la capacitat humana per auto organitzar-se i sortir endavant en contexts de pobresa extrema.

Anuncis

Un gran treball sobre la memòria oral de la zona de Tarifa

Taller La Historia de mi Vida

Avui us volem donar a conèixer el magnífic treball realitzat per la Beatriz Díaz Martínez, una persona que fa molt de temps que es dedica a treballar la memòria i els records de les persones.

Us facilitem l’enllaç del blog on es recullen els seus treballs publicats sobre la memòria oral: www.memoriaoral.detarifa.net/memorias

Aquí hi trobareu informació dels seus tallers anomenats “La Historia de mi vida” i que creiem que s’assemblen en parts als de la nostra Associació anomenats “Els Records de la meva Vida”.

De la seva darrera publicació destaquem que recull testimonis sobre la vida en les barraques de “La Línea (Cádiz)” i que a titulat “Con cuatro tablas y cuatro chapas“.

Ens avança que a la tardor publicarà un llibre que recull la Memòria Oral de la vida quotidiana en barraques (en les muntanyes de Tarifa, Cadis) i que s’anomenarà “Muros de piedra y techo de castañuela“. En aquest cas a les veus de la gent li ha sumat el seu propi recorregut personal com a investigadora.

Finalment ens fa sabedors que ha creat un arxiu amb testimonis i fotos de persones que van aprendre o van ensenyar al camp amb mestres ambulants:

www.maestrosdecampo.detarifa.net

Micromuseologia virtual, història, memòria i identitat

En Nelo Vilar ens ha fet arribar aquest article que volem compartir amb tots vosaltres:

Fa un parell d’anys Cyrille Larpenteur i jo mateix vam publicar un article on fèiem resum de la nostra pràctica i de la nostra reflexió en l’àmbit d’allò que podríem anomenar “micromuseologia virtual” en distints projectes: http://www.e-revistes.uji.es/index.php/kult-ur/article/view/2241/1959.

Són “micromuseus” perquè tenen un caràcter estrictament local, i són virtuals perquè ens ocupem de bolcar tots els continguts en pàgines web i difondre’ls en xarxes socials. Amb aquest format aconseguim un nivell d’interacció inaudita, que es tradueix en la participació de moltíssimes persones que aporten textos, documents, fotografies, testimonis, etc.

Es tracta de treballs fets directament des de comunitats locals (pobles, barris…) i per a les pròpies comunitats, reforçant els vincles i les identitats col·lectives, recuperant allò que és important per a les persones, per a la seua qualitat de vida i la seua dignitat com a poble. En aquest sentit, parlar del passat té una funció de cara al futur, més enllà del folklorisme.

En l’actualitat estan actius tres projectes permanents, a banda de les col·laboracions i l’assessorament en alguns altres:

  • https://artanapedia.com/, realitzat des de la militància, sense cap recolzament públic. És un projecte que vam iniciar en 2012 i que ens permet experimentar formats i models de gestió participativa en la població d’Artana (la Plana Baixa). Es tracta d’un municipi menut, de menys de 2000 habitants, on hem superat la barrera simbòlica de les 100.000 visites.
  • http://nulespedia.com/ existeix des de 2016, compta amb finançament municipal del poble de Nules (la Plana Baixa, 13.000 habitants). En este cas introduïm el “museu de memòria oral” i assagem un “museu etnològic col·laboratiu” des dels centres educatius. Continuem assajant models de gestió de la participació, en este cas des del Centre d’estudis d’innovació per a la participació Heterotopia (http://www.heterotopia.net/), plantejant-nos esta micromuseologia virtual dins de models de participació política (de democràcia cultural) innovadors.
  • http://www.lesalqueriespedia.com/ (les Alqueries -la Plana Baixa, 4.500 habitants) és el projecte de gestió col·lectiva més aconseguit fins ara, que compta amb un Grup de recolzament extens, relació amb nombrosos arxius de l’Estat, i una pràctica de descentralització de la gestió. Les Alqueriespèdia està negociant el seu reconeixement com a Museu públic de rellevància local, la qual cosa obriria portes per a un finançament més adient i a una expansió del model.

A la vegada estem iniciant processos en altres pobles de diferents comarques del País Valencià.

Estes iniciatives locals no tenen espai per a la reflectivitat metodològica, perquè no és la seua funció. Considerem que este treball d’anàlisi s’ha de fer des d’àmbits especialitzats, per això hem participat en congressos i jornades com les “V JORNADAS -PATRIMONIO CULTURAL E INNOVACIÓN SOCIAL: La gestión comunitaria del patrimonio cultural: modelos y herramientas” (2017) i en projectes de recerca, per exemple amb el MediaLab Prado, de Madrid (Experimenta Moratalaz, 2017). En l’actualitat estem iniciant la cogestió amb el Museu de la Paraula (Museu d’Etnologia, València) d’un congrés per a 2019.

El projecte és continuar promovent el patrimoni històric-artístic, arquitectònic, etnològic, natural, immaterial, etc., amb rigor, creativitat i un recolzament popular inaudit, perquè ens fem càrrec d’allò que és comú, que interpel·la a totes i tots, que crea la comunitat. Ens fem càrrec d’allò que ens identifica però que ha estat oblidat, minoritzat i fins i tot agredit, sovint per les pròpies institucions públiques.

La micromuseologia virtual és una fita en la gestió cultural comunitària.

Nota: us recomanem que llegiu també aquesta noticia:  https://diarimillars.es/esdeveniment/nulespedia-museu-de-memoria-oral/

 

Imatges de la presentació del Llibret dels Records del Barri de can Palet

Amb un gran èxit de públic i en una atmosfera emotiva es va presentar el Llibret del Recull de Records del Barri de Can Palet al Centre Cívic Alcalde Morera.

A més de les persones que van participar en els tallers de l’Associació El Llibre de la Vida, ahir en l’acte varen intervenir el Santi Rius com a presentador i moderador de l’acte, el Jaume Sabaté com a president de l’Associació El Llibre de la Vida, la Magda Aguilar com a directora del Grup de Gent Gran de Can Palet, el Josep Mª Vall, assessor de cultura de la Diputació de Barcelona i l’Alfredo Vega, alcalde de Terrassa que va tancar l’acte.

Recordem que aquest llibret s’ha pogut editar i imprimir gràcies a la subvenció que l’Associació va rebre de l’Àrea de la Gent Gran de l’Ajuntament de Terrassa i a l’ajut de Gràfiques Serafí.

 

 

Per Sant Jordi la Cançó de la Rosa

S’acosta Sant Jordi i fa pocs dies es va acomplir el 75è aniversari de la publicació del llibre El Petit Príncep d’Antoine de Saint Exupery i per això des de l’Associació El Llibre de la Vida volem regalar-vos la cançó de LA ROSA del Petit Príncep, realitzada per en Manu Guix i la seva companyia de teatre.

Cançó de la Rosa del Petit Príncep

Uns no em toquen per les espines, saben que els meus colors sempre deixen ferides.

Pobrets, no ho poden evitar: si el que vols és la flor, t’hauràs de punxar.

Fixa’t, Sóc tan bonica que quan em miren tots s’hipnotitzen.

Toca’m, Sóc tan bonica, tan presumida, sento de lluny com em desitgen.

D’altres s’acosten sempre decidits, em saben delicada,

¿Què he fet per ser així? Pobrets, em volen arrencar, només una vegada, després s’haurà acabat.

Fixa’t, Sóc tan bonica que quan em miren tots s’hipnotitzen.

Toca’m, Sóc tan bonica, tan presumida, sento de lluny com em desitgen.

 

Resum del Taller de l’Albi sobre els Records de tota una Vida

albi creuL’associació El Llibre de la Vida ha realitzar una nova sessió del Taller  “Records de tota una Vida” a l’Albi amb una gran participació i amb moltes ganes dels que s’hi ha adreçat ja que hi ha aportat material històric i personal de tot tipus i dels que destaquem els jocs de quitxalla, els programes de la Festa Major, documents antics i fotografies.

Dels jocs de quitxalla fem esment als “Petacons” i “ Lo Pep i Pam”. Els primers es tractaven de jocs fets per la mateixa quitxalla amb cartes trossejades (a manera de “fixes”) i els qui els aporten expliquen i demostren con s’hi jugava… tot i que la majoria dels assistents ja coneixien aquests jocs i hi havien jugat. Destaquem que les “fixes” d’aquests jocs servien d’intercanvi, com per exemple deixar fer alguna/es voltes amb la bicicleta… de manera que tenir un joc de Petacons o de lo Pep i Pam era tenir quelcom de “valor”.

Dels Programes de Festa Major se’n  presenten alguns dels anys 1940 fins al1971i en el que destaquem un tipus llibret del 1944. Entre els records algú fa referència a que als anys 70 va arribar “el destape” tal com es pot apreciar en una foto del 1971. A partir d’alguns dels programes, s’explica que en el poble hi havia una orquestrina anomenada “Els tran-Kils” que estava formada per joves del poble i que ja existia abans de la Guerra Civil espanyola (es formà el 1932-1934?) i que va continuar després de la Guerra Civil fins aproximadament els anys 50, arribant a interpretar fins i tot sarsueles. Es comenta que tant les actuacions de Festa Major com les de cinema es feien en el desaparegut “ Salón Cataluña” i que en el cinema s’ajuntaven varis pobles, Vinaixa, Cervià i l’Albi.

albi esglesiaDels diversos documents aportats en destaquem dues cartes, una del 1848 i l’altra de voltants del 1820 i que són molt interessants per l’antiguitat, com pel format i també perquè hi consta el trajecte que feien (això ensenya una mica el funcionament de Correus d’aquell moment). Un altre document curiós es un de la “Propietat de l’aigua” datat al 1912 que segons ens ha explicat va ser trobat en un contenidor. En Ramón Miró ensenya unes fotos on es mostren diferents escenes de treball al camp, llocs, infants a l’escola, etc. de gran valor per entendre com es vivia anys enrere.

En la conversa surten aspectes de la Festa Major, indicant que es celebrava per  Sant Cosme, el dia 27 de setembre i que posteriorment va passar al 26 de setembre. Tots els participants coincideixen en que el més emotiu era que s’aplegava molta família al voltant de la taula i feien un bon àpat, que consistia en Sopa tipus escudella , n’hi deien “Sopa de Rei”, una bona “Cassola” de pollastre de corral o de conill, Canalons, Beguda: vi i aigua i de postres ”orelletes “o “orellons” amb vi ranci, i/o ametlles torrades amb mistela. I per arrodonir-ho es podia acabar amb una copeta de Ratafia. Segons expliquen tots eren productes propis que criaven, collien i elaboraven a casa.

Albi_creu de termeCom a curiositat un dels participants explica la recepta de com s’elaboraven aquests orellons i orelletes: Diu que es feia una pasta amb farina, aigua, matafaluga, i ou. Aquesta pasta s’estirava i a trossos es posava als genolls per donar-li la forma, després es fregia a la paella amb força oli, es movia i treia de la paella amb dues canyetes i un cop fora s’espolsaven amb sucre i nyam, nyam. Les “orelles” són més rodones i els “orellons” més allargats. Es comenta que actualment a algunes cases i algun forner encara elaboren aquests postres.

De la Nit de Sant Joan es comenta que només es feien fogueres, ni petards, ni coques ja que tot això va arribar més tard. Es feia una foguera a cada carrer del poble i la canalla saltava al voltant i anaven a resseguir-les totes. De fet, era la mateixa canalla qui dies abans anava recollint trastos i fent la pila per cremar-los.

Dels costums del poble es comenten el d’Anar a la fresca que consistia (encara es manté un xic aquest costum entre la gent més gran) en sortir al carrer al vespre a xerrar, asseguts als pedrissos. Així s’aplegaven els veïns, es baixava aigua o el porró i entre xerrameca i xerrameca, com que calia refrescar la gola, doncs trago de vi… i la de Passejar pel poble, que era quan el jovent sortia a voltar pel poble i la costum era fer-ho per separat les noies dels nois. Les noies feien la volta en una direcció i els nois en una altra i així es trobaven en un punt entremig. Alguns expliquen que aquest costum seguia el que es vivia a l’escola on també, en aquella època, anaven separats els nois de les noies. De l’escola diuen que els donaven cada dia un got de llet en pols, “d’una gran olla” i que els divendres també els donaven formatge.

Aquest és un breu extracte del taller per tal de que qui ho llegeixi es faci una idea de com es va desenvolupar i els fets més destacables que es van dir i recollir.