Or i Plata, tot un homenatge als records tradicionals

Des de l’associació El Llibre de la Vida us fem saber aquesta noticia:

Art plàstic i memòria col·lectiva i personal conflueixen en el mural de grans dimensions que des d’aquest estiu llueix als murs de la piscina municipal del Mas de Barberans. Es tracta de l’obra Or i plata, de l’artista Miquel Wert qui ha elaborat una projecte de creació a partir de tres fotografies documentades pel Museu de la Pauma del Mas de Barberans, que daten dos dels anys 70 i una dels anys 60, i que mostren dos de les activitats agrícoles més tradicionals i arrelades al municipi: plegar olives i porgar-les. L’autor ha titulat l’obra com Or i plata, un títol que evoca el color de l’oli  i el de les fulles de l’olivera que vistes en perspectiva recorden la fina lluentor de l’argent.

Però més enllà d’aquest particular homenatge a la tradició agrícola, el mural també inclou referències explícites a l’artesania de la pauma. Concretament, s’hi pot veure, entre altres objectes, una cabassa, un recipient de llata de pauma de base plana i de forma circular, d’uns 20 centímetres de cos recte. La cabassa tenia un doble ús: s’utilitzava per envasar (mesurar) les olives i per evitar que caiguessin a terra quan les abocaven novament al sac, i per contenir les olives que queien del porgador i així acabar-les de triar.

Un altre element important que hi apareix és el porgador, un estri pensat per triar les olives i separar-les de les pedres i fulles. Aquesta tasca la desenvolupaven majoritàriament els membres no productius de la família, gent gran i xiquets i xiquetes, i era una activitat amb una forta càrrega sentimental que va acabar desapareixent amb l’aparició dels porgadors automàtics.

Pintar aquest mural ha estat un encàrrec de l’Ajuntament del Mas a l’artista Miquel Wert, amb l’objectiu de fer un homenatge als avantpassats del poble. El projecte ha estat coordinat per la regidoria de Joventut i el Museu de la Pauma s’ha encarregat de seleccionar i documentar les fotografies. L’artesania de la pauma hi surt doblement representada ja que a banda dels estris elaborats amb pauma que apareixen a les imatges, una part del mural és una mostra de llata.

 
 

Recuperem un vídeo del 150 aniversari del Coro Vell

Des de l’associació El Llibre de la Vida ens complau poder-vos mostrar el vídeo que es va fer pel 150 aniversari del Coro Vell. Actualment (any 2020) aquesta entitat té 162 anys d’existència.

La font orígen del vídeo és de la Societat Coral Joventut Terrassenca, coneguda com a “Coro Vell”.

 

Vídeo dels records del cinema a Terrassa – un nou model de taller virtual

11El Taller virtual dels records del cinema a Terrassa és una iniciativa de l’associació El Llibre de la Vida.

En Santi Rius, secretari de l’associació i autor del video taller, ha triat la temàtica dels cinemes de la ciutat perquè creiem que pot generar molts records ja que tothom ha anat alguna vegada al cinema i en té records de com eren abans aquests establiments, de les sessions dobles, del NO-Do, dels acomodadors, de les diferents sales que hi havia a la ciutat, de la censura, etc.

El seu objectiu és de disposar d’una eina virtual des de la que poder estimular els records de les persones grans sense necessitat de presència física i que es pugui treballar tant des de casa com des dels casals, centres cívics, biblioteques, llars, etc.

Aquest taller es difon durant el mes d’octubre del 2020 des de l’Àrea de Promoció de la Gent Gran de l’Ajuntament de Terrassa.

Podeu visualitzar el Taller virtual a: https://youtu.be/V-yqjNXoCO8

Us recordem que podeu fer arribar els vostres records que us sorgeixin de la visió del video taller a info@llibredelavida.com

Presentació del llibre Memòries de la Terra a l’Ateneu Terrassenc

Aquest dimarts 6 d’octubre a les 19:00 a l’Ateneu Terrassenc és fa la presentació del llibre Memòries de la terra de l’autora Teresa Bacardit.

La presentació és farà de forma virtual i es podrà seguir en directe per www.youtube.com/ateneuterrassenc

El llibre és una barreja de vivències, sentiments, persones i altres històries que tenen lloc al poble de Segur de Veciana durant el segle XX.

En aquestes memòries es relata com es vivia en uns temps que, tal i com diu l’autora la Teresa Bacardit,  si ara tornessin, la gent d’avui en dia no els suportaria. Un temps on els hiverns eren freds de veritat i als estius la calor sufocant no donava treva.

Per part e l’Associació El llibre de la Vida farà la presentació el secretari de l’entitat, en Santi Rius Casas. Des de l’Associació vàrem tenir el plaer de conèixer a la Teresa Bacardit arrel del seu interès en fer aquesta publicació tant personal. Fer un llibre de records és un acte de generositat que tothom hauria de fer al llarg de la seva vida ja que suposa deixar per escrit aquells moments que per qualsevol persona han estat importants i que vol compartir amb els demès.

Com diu la mateixa Teresa en el seu llibre ” Recordo un temps de respecte envers la gent gran i envers la cosa sagrada materialitzada en la persona del mossèn i la missa del diumenge… Un temps que me l’estimo perquè és el que em va tocar viure, i del qual encara conservo la rialla prompta i l’espontaneïtat”.

Record dels 60 anys del “Cine Avenida”de Terrassa   

La Dolors Frigola Comas ens ha fet arribar un article sobre el Record dels 60 anys del “Cine Avenida” de Terrassa.

Els records són com les cintes de cel·luloide de les pel·lícules d’abans. De tant en tant, sense saber per què, s’escapen del projector. Deu ser  que  s’ofeguen tancats allà dins i desitgen  sortir a respirar.

M’ho va proposar un antic amic d’adolescència. Em va dir d’escriure alguna cosa relacionada amb el Cinema Avinguda, el llavors conegut com a Cine Avenida. Primer, vaig pensar que tot plegat em queia molt lluny, però escodrinyant entre els records vaig adonar-me de les moltes vivències que deso en els racons de la memòria.

I, per refrescar aquesta memòria, cal dir que el cine Avenida es va inaugurar el 8 d’octubre de 1960. El nom respon al seu emplaçament a l’Avinguda de Barcelona. Va ser el tercer cinema construït pels propietaris dels cinemes Rambla i Principal. Tenia una capacitat de 2.450 seients i això el va situar entre els cinc cines més grans d’Espanya.  Les sessions contínues de  dissabtes i diumenges, amb passi de dos pel·lícules i No-do, el noticiari propagandístic del règim franquisme,  servien per entretenir les avorrides tardes d’aquella època grisa després de les llargues jornades de treball a la fàbrica, de dilluns a dissabte.

Els meus pares, en Lluís Frigola i la Teresa Comas, la meva germana Margarita i jo vam arribar a Terrassa, procedents de Banyoles,  l’agost de 1960, ara fa 60 anys exactes. Veníem d’un poble petit i bonic, ben endreçat, i de pocs habitants. A Banyoles, els meus pares ja treballaven en un cinema i un dels propietaris del flamant cine Avenida, també propietari de dos cinemes a Banyoles, va proposar-los deixar el seu poble natal i venir a Terrassa a regentar un cinema per estrenar. I aquests van acceptar-ho amb la mirada llarga i neta enfocada cap a un futur que augurava una vida una mica millor.

En arribar a  Terrassa, vaig descobrir una ciutat que se’m feia estranya. Jo, que només havia sentit parlar català, no entenia per què gairebé ningú no parlava la mateixa llengua que enraonàvem a casa. I també una ciutat sorprenent, sobre tot el barri on a partir d’aquell moment esdevindria el meu nou espai vital, el barri de Ca n’Anglada. Un barri fet de carrers plens de sots, de solars erms i polsegosos, i de cases a mig construir. Però també uns carrers que vessaven alegria pels crits de la mainada que hi jugàvem a totes hores, i uns camins de terra que ens portaven a l’escola tot resseguint l’olor de la ginesta. Tot plegat, mirall d’un temps on les condicions de vida eren dures, especialment per a les persones migrades que arribaven a milers per convertir-se en mà d’obra barata per a les fàbriques i filatures dels il·lustres industrials terrassencs. Però, jo tot això no ho vaig saber fins anys més tard. De moment, la innocència de la infància em mostrava aquell canvi de vida com una meravellosa aventura i l’enyor per haver deixat la casa on vaig néixer, la meva escola, les dues àvies, els horts, i les tardes de cine dels diumenges, quan m’escapava del costat de la meva mare, quedaven amagats per la il·lusió d’allò nou que s’obria al meu davant com una finestra al món.

A Banyoles, el meu pare completava el seu minse jornal de la fàbrica de les pells amb el treball d’acomodador dels caps de setmana en un cinema anomenat “Can Xampinya”, i la meva mare el de confeccionar espardenyes amb el de cambrera a la cafeteria del mateix cinema. Però aquí,  al cine Avenida, el meu pare feia de tot: anar a buscar les pel·lícules cada dilluns al distribuïdor de Barcelona, carregar-se aquells enormes embalums a l’esquena i portar-los en tren fins a Terrassa, fer d’acomodador, de netejador, de taquiller, de maquinista, si calia, i de tot el que es presentés. Era un tot terreny, el meu pare.

De tots els records d’aquells anys n’hi ha dos que despunten per damunt dels altres. El primer, el que es va produí la matinada del 25 de setembre de 1962. La gran riuada que arrasà amb tota la seva fúria  les llars de centenars de famílies humils portant-los la mort, el dolor i la pèrdua de casa seva. En aquell tràgic succés, el Cinema Avinguda va jugar un paper molt destacat en convertir-se en refugi improvisat per a moltes persones que ho havien perdut tot i que van quedar totalment desemparades per un règim que va resultar no només ser-ne en bona part responsable per la seva permissivitat en permetre la construcció d’habitatges en llocs  vulnerables com són les rieres de la ciutat, sinó també per la seva incapacitat, incompetència i corruptela alhora de gestionar aquell desastre. Famílies senceres amb les seves poques pertinences salvades d’aquell desastre, com ara mobles, matalassos, etc, van trobar un lloc on aixoplugar-se els dies immediatament posteriors a aquella fatídica data. D’aquells dies en recordo tres coses: la flaire irrespirable que feia la sala del cine com a conseqüència de l’amuntegament de tota mena d’andròmines putrefactes per l’excés de fang i d’humitat,  els crits desesperats en aquella nit, sorgint del mig de la fosca, i els tres mesos sense escola.

Però el record més colpidor va ser l’incendi que es produí un dissabte a la tarda a la zona de les calderes del cinema. El meu pare, arriscant la seva vida, va actuar com un veritable heroi de pel·lícula per salvar el cine de les flames. Aquesta gosadia li va comportar cremades que per sort va superar sense conseqüències greus. Cada cop que revisc aquells moments, que podrien haver acabat en tragèdia,  em ve al cap un dels films més entranyables que el setè art ens ha regalat. Em refereixo a “Cinema Paradiso” de l’italià Giuseppe Tornatore. A diferència del meu heroi, el de la pel·lícula, l’Alfredo, sí que resulta ferit per les flames i la seva ceguera simbolitza el final de la llegenda del cinema Paradiso. Un film que és tota una declaració d’amor al meravellós món del setè art. I jo, quan el veig em reconec en el Toto, aquell nen ingenu i viu que rep com a herència de l’Alfredo un carret amb tots els petons fets a la gran pantalla i retallats per la censura de la moral catòlica. I com ell, penso en tot el que m’ha ofert la màgia del cinema. Sense cap mena de dubte, una llarga i feliç infància que va començar uns dies abans de fer els sis anys i que em va acompanyar fins ben entrada l’adolescència.

Dolors Frigola Comas (octubre 2020)

Des de l’Associació El Llibre de la Vida volem agraïr a la Dolors que ens hagi deixat publicar aquest record i també als Records de Terrassa per haver deixat publicar les imatges del cinema.

Diversos butlletins sobre Cultura Popular

Us volem deixar els links als diversos butlletins i newsletters que hem rebuts relacionats amb temes de la memòria, cultura propular i els records:

 

 

El taller dels Records de la Festa Major de Terrassa de quan érem petits és un acte oficial més de la FM2020

Des de l’Associació El Llibre de la Vida som conscients que aquest any no podrem celebrar la Festa Major com ha estat habitual al llarg dels anys i en ben poques ocasions s’ha hagut d’ajornar ja sigui per guerres o per malalties.

Per això hem pensat que molta gent es quedarà més a casa ja que s’hauran d’evitar les concentracions i per aquest motiu l’activitat que proposem creiem que ajudarà a molta gent a passar una bona estona, alhora que permetrà que deixin un llegat personal.

A tothom li agradarà de recordar detalls i anècdotes de la Festa Major de quan eren petits i pensem que aquest taller pot ser bonic i engrescador. No coneixem cap altre ciutat que ho hagi fet i de nou Terrassa té l’oportunitat d’encapçalar un projecte obert a tothom.

Aquest taller és una proposta de participació ciutadana virtual des de las plataforma  https://meet.jit.si/recordsFMT2020 amb l’objectiu de que tothom pugui explicar com va viure la Festa Major de Terrassa quan era petit i faci arribar els seus records, textuals, orals o fotogràfics a la resta de la ciutadania i aquests ajudin als demés a recordar.

reina de les Festes 1975
reina de les Festes 1975

Els tallers seran moderats per en Santi Rius de l’Associació El Llibre de la Vida i responsable del bloc dels Records de Terrassa i es faran els dies de la Festa Major 4, 5 i 6 de juliol de 11 a 12 del mati i de 17 a 18 de la tarda.

Amb els recull de records s’editarà un llibret que es distribuirà gratuïtament a les biblioteques, centres educatius, llars de la gent gran i centres cívics de la ciutat.

Esperem que molta gent es connecti i ens expliqui el seus records de: com van viure la Festa major quan eren petits?, de què se’n recorden?, en que van participar?, quines fotos en guarden?, en que van gaudir més?, en que era diferent la festa major d’abans a la d’ara?, on anaven a ballar?, etc.

Igualment hem habilitat un mail especial per rebre les fotos o altres documents que es vulguin aportar i aquest és: recordsFMT2020@gmail.com

PDF amb la presentació dels tallers: Tallers de la festa major de quan erem petits

Podeu consultar la programació de la Festa Major 2020 a: http://www.festamajorterrassa.cat/

Més informació a https://llibredelavida.wordpress.com/taller-records-de-la-festa-major-de-quan-erem-petits/

Nova secció dedicada als remeis tradicionals

Els remeis tradicionals:

En l’apartat de la CEMPAC estrenem una nova secció en la que recollirem la memòria dels remeis tradicionals que ens feu arribar.

També volem que aquesta secció servei d’homenatge a les dones remeieres i trementinaires.

La Rosa Ferrer de Dios, infermera, professora d’Infermeria de Cures Tradicionals i Naturals, International Trustee Ambassador TTIA, màster en Bioètica i màster en Gestió i Administració de Cures Infermeres ens explica uns quants remeis tradicionals que ens poden ajudar amb els efectes secundaris per les fortes mesures davant del coronavirus, a l’abast de tothom, especialment pels companys de sanitat i per als col·lectius de serveis essencials.

Remeis tradicionals per aquests dies de coronavirus – entreu aquí per veure’ls

L’associació El Llibre de la Vida presenta el llibre Memòries de la Terra

Memòries de la terra és una barreja de vivències, sentiments, persones i altres històries que tenen lloc al poble de Segur de Veciana durant el segle XX.

En aquestes memòries es relata com es vivia en uns temps que, tal i com diu l’autora la Teresa Bacardit,  si ara tornessin, la gent d’avui en dia no els suportaria. Un temps on els hiverns eren freds de veritat i als estius la calor sufocant no donava treva.

Un temps on la gent treballava de valent hores i hores cada dia: els homes al camp, a les mines o fent altres feines que ara ja no existeixen, i les dones a casa rentant la roba, cuidant del bestiar i cuinant per tenir els àpats sempre a punt. La feina dels més petits era anar a escola, ajudar a casa i divertir-se fent trapelleries.

Un temps on el valor de l’esforç i del treball passaven de generació a generació, sense haver-los de predicar, de pares a fills. Els valors, l’educació i el respecte pels més grans venien gravats a l’ADN dels nouvinguts.

Uns temps en els quals les mares feien callar als fills, els marits feien callar a les mullers i el mossèn del poble els feia callar a tots perquè només i havia una veritat verdadera. Uns temps marcats per una terrible guerra fratricida que va deixar massa dolor, silencis i veus callades que només van comportar malestar i patiments que van ennegrir moltes ànimes fins a la mort del seu cos físic.

Uns temps de molta missa, rigidesa i misèria, i de poc menjar, diner i festes que van posar a prova la resiliència de les persones que, a la seva manera, eren felices. Eren felices per no morir d’unes angines, per tenir un plat a taula cada dia o per poder fer  una partida de cartes el diumenge. Eren feliços amb el que tenien. Eren feliços per conformitat.

Uns temps que han passat i que, per sort, no tornaran per prendre’ns la llibertat d’expressió i el luxe de poder viure una vida fidel al dictat de l’ànima i no de cara a la societat i l’església. És per aquest “no tornaran” que és un deure i una obligació agrair a l’autora el fet d’obrir el seu cor i memòria i haver-nos explicat aquestes vivències amb les quals podrem entendre cada vegada més d’on venim.

 poble a principis segle xx
Segur de Veciana a principis del Segle XX

En Jordi Servitge Turull, alcalde d’aquesta població diu que “és vital recuperar la història, la nostra història, i difondre-la perquè entenent-la i fent la arribar als que ens segueixen els ajudarem a no repetir els errors que van cometre els nostres avantpassats, desapareguts en un passat massa llunyà. No cal dir que aquestes memòries són vitals per valorar com es vivia fa poques dècades a les nostres contrades i copsar que, actualment, vivim per sobre del famós estat del benestar. Si la societat d’avui valoréssim les necessitats bàsiques de les persones com les valoraven els personatges que apareixen en aquest recull seríem més feliços. I és que el dia que ens despertarem al matí i donarem gràcies de tenir aigua calenta al bany, menjar a la nevera i roba confortable a l’armari, començarem a ser conscients del que significa ser “feliç”.

Com a Associació El llibre de la Vida vàrem tenir el plaer de conèixer a la Teresa Bacardit arrel del seu interès en fer un llibre dels records de la seva vida al poble de Veciana. Fer un llibre de records és un acte de generositat que tothom hauria de fer al llarg de la seva vida ja que suposa deixar per escrit aquells moments que per qualsevol persona han estat importants i que vol compartir amb els demès.

En aquest llibret la Teresa és com si passegés per entre els carrerons, les places i els camps d’on va néixer i va viure bona part de la seva vida i es retrobés de nou amb persones que té vives en la seva memòria. Però la Teresa i ho podeu comprovar en la fotografia viu des de fa temps a Terrassa i a après a estimar-la i ella reconeix que s’hi sent molt ben acollida i que el canvi d’un Poblet a una gran ciutat li ha comportat una major comoditat i un accés a la cultura que malauradament en aquells petit nuclis rurals costa més d’accedir-hi.

La Teresa Bacardit ens explica que ”probablement podria continuar, perquè els records, com el desitjos, són infinits. Mirant les estrelles vaig sentir el desig d’escriure coses que havien quedat en el meu record, però donar forma per escrit a aquests records no ha estat cosa fàcil. Amb tot, he volgut deixar constància de totes aquestes coses amb el meu llenguatge, servint-me de mots que no són propis de la nostra llengua però que nosaltres dèiem d’aquesta manera. I n’he volgut deixar constància no tan sols per satisfer el meu desig sinó perquè els més joves tinguin coneixement de la manera que es vivia en el poble, de com van viure els seus avant-passats i de les peculiaritats d’alguns dels habitants de Segur o de les rodalies.

La vida fàcil de l’actualitat no ens ha de fer oblidar ni menysprear aquella que va ser la dels nostres avis, una vida molt més dura, menys còmoda, que vaig viure, vam viure, amb les nostres rialles, les nostres penes i joies, la nostra bona fe i les nostres picardies: la vida normal d’un temps de silencis que no enteníem, de satisfaccions que poden semblar molt primitives als ulls de la gent d’ara, però que eren les que hi havia i que ens feien viure i somiar. Un temps d’hiverns durs, de poques comoditats però totes elles ben apreciades. Un temps de respecte envers la gent gran i envers la cosa sagrada materialitzada en la persona del mossèn i la missa del diumenge… Un temps que me l’estimo perquè és el que em va tocar viure, i del qual encara conservo la rialla prompta i l’espontaneïtat”.

JOC DEL RECORDS 4 per ajudar a passar el temps a casa pel Coronavirus

Des de l’Associació el Llibre de la Vida treballem per donar valor als records de les persones i perquè aquest no es perdin i donat que aquests dies molt gent ha de romandre tancat a casa tot el dia, per ajudar a combatre el Coronavirus, us proposem la següent activitat:

Cada dia penjarem una imatge antiga i ens agradaria que escriviu els records que us venen al cap al veure-la.

Podreu publicar els vostres records des de:

La imatge que avui us proposem és la del BRASER:

També podeu agafar una llibreta i apuntar-hi aquells records que no voleu que es perdin o podeu preguntar als vostres avis o pares els seus records i apuntar-los.