La Caixa dels Records

Els amics de la Fundació Pasqual Maragall ens han fet arribar una iniciativa que us volem fer conèixer.

“La caixa dels records”: una activitat per fer a casa amb el vostre familiar amb Alzheimer.

La reminiscència és una tècnica per “viatjar al record” a través de repassar moments, episodis i esdeveniments rellevants en la vida d’una persona. En un article ens ensenyen com crear “la caixa dels records”, una activitat que promourà l’estimulació sensorial i l’evocació de records i emocions en el vostre ésser estimat.

Esperem que us agradi aquesta activitat i, si creieu que pot inspirar a persones del vostre entorn, no dubteu en compartir-la.

Si voleu saber com crear la vostra caixa dels records feu click aquí.

Feliç Diada de Sant Jordi 2020

Aquest any tot i la crisi del coronavirus la diada de Sant Jordi ens porta a tothom molts records de llibres i roses regalats a les persones estimades i per això des de l’Associació El Llibre de la Vida, ens fa molta il·lusió cada any celebrar amb tots vosaltres aquesta jornada tan important per els qui estimem els records.

Al Penedès es recullen fotografies de Rams, Setmana Santa i Pasqua

Pasqua germans Susi i Joan Vidal 195622

En aquesta Setmana Santa de confinament pel coronavirus els amics del Centre d’Estudis Penedesencs fan una crida a les persones de la vegueria Penedès (Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf i part meridional de l’Anoia) a que els enviïn fotografiesde com han celebrat les festivitats de “Rams, Setmana Santa i Pasqua”. Poden ser fotos actuals o antigues,

Les fotografies rebudes es pengen al web i a les xarxes de l’Institut d’Estudis Penedesencs i també a les xarxes socials de “Immaterial Penedès”.

Podeu trobar les bases i més info a:

http://www.iepenedesencs.org/2018/noticia.php?id=162

Nova secció dedicada als remeis tradicionals

Els remeis tradicionals:

En l’apartat de la CEMPAC estrenem una nova secció en la que recollirem la memòria dels remeis tradicionals que ens feu arribar.

També volem que aquesta secció servei d’homenatge a les dones remeieres i trementinaires.

La Rosa Ferrer de Dios, infermera, professora d’Infermeria de Cures Tradicionals i Naturals, International Trustee Ambassador TTIA, màster en Bioètica i màster en Gestió i Administració de Cures Infermeres ens explica uns quants remeis tradicionals que ens poden ajudar amb els efectes secundaris per les fortes mesures davant del coronavirus, a l’abast de tothom, especialment pels companys de sanitat i per als col·lectius de serveis essencials.

Remeis tradicionals per aquests dies de coronavirus – entreu aquí per veure’ls

L’associació El Llibre de la Vida presenta el llibre Memòries de la Terra

Memòries de la terra és una barreja de vivències, sentiments, persones i altres històries que tenen lloc al poble de Segur de Veciana durant el segle XX.

En aquestes memòries es relata com es vivia en uns temps que, tal i com diu l’autora la Teresa Bacardit,  si ara tornessin, la gent d’avui en dia no els suportaria. Un temps on els hiverns eren freds de veritat i als estius la calor sufocant no donava treva.

Un temps on la gent treballava de valent hores i hores cada dia: els homes al camp, a les mines o fent altres feines que ara ja no existeixen, i les dones a casa rentant la roba, cuidant del bestiar i cuinant per tenir els àpats sempre a punt. La feina dels més petits era anar a escola, ajudar a casa i divertir-se fent trapelleries.

Un temps on el valor de l’esforç i del treball passaven de generació a generació, sense haver-los de predicar, de pares a fills. Els valors, l’educació i el respecte pels més grans venien gravats a l’ADN dels nouvinguts.

Uns temps en els quals les mares feien callar als fills, els marits feien callar a les mullers i el mossèn del poble els feia callar a tots perquè només i havia una veritat verdadera. Uns temps marcats per una terrible guerra fratricida que va deixar massa dolor, silencis i veus callades que només van comportar malestar i patiments que van ennegrir moltes ànimes fins a la mort del seu cos físic.

Uns temps de molta missa, rigidesa i misèria, i de poc menjar, diner i festes que van posar a prova la resiliència de les persones que, a la seva manera, eren felices. Eren felices per no morir d’unes angines, per tenir un plat a taula cada dia o per poder fer  una partida de cartes el diumenge. Eren feliços amb el que tenien. Eren feliços per conformitat.

Uns temps que han passat i que, per sort, no tornaran per prendre’ns la llibertat d’expressió i el luxe de poder viure una vida fidel al dictat de l’ànima i no de cara a la societat i l’església. És per aquest “no tornaran” que és un deure i una obligació agrair a l’autora el fet d’obrir el seu cor i memòria i haver-nos explicat aquestes vivències amb les quals podrem entendre cada vegada més d’on venim.

 poble a principis segle xx
Segur de Veciana a principis del Segle XX

En Jordi Servitge Turull, alcalde d’aquesta població diu que “és vital recuperar la història, la nostra història, i difondre-la perquè entenent-la i fent la arribar als que ens segueixen els ajudarem a no repetir els errors que van cometre els nostres avantpassats, desapareguts en un passat massa llunyà. No cal dir que aquestes memòries són vitals per valorar com es vivia fa poques dècades a les nostres contrades i copsar que, actualment, vivim per sobre del famós estat del benestar. Si la societat d’avui valoréssim les necessitats bàsiques de les persones com les valoraven els personatges que apareixen en aquest recull seríem més feliços. I és que el dia que ens despertarem al matí i donarem gràcies de tenir aigua calenta al bany, menjar a la nevera i roba confortable a l’armari, començarem a ser conscients del que significa ser “feliç”.

Com a Associació El llibre de la Vida vàrem tenir el plaer de conèixer a la Teresa Bacardit arrel del seu interès en fer un llibre dels records de la seva vida al poble de Veciana. Fer un llibre de records és un acte de generositat que tothom hauria de fer al llarg de la seva vida ja que suposa deixar per escrit aquells moments que per qualsevol persona han estat importants i que vol compartir amb els demès.

En aquest llibret la Teresa és com si passegés per entre els carrerons, les places i els camps d’on va néixer i va viure bona part de la seva vida i es retrobés de nou amb persones que té vives en la seva memòria. Però la Teresa i ho podeu comprovar en la fotografia viu des de fa temps a Terrassa i a après a estimar-la i ella reconeix que s’hi sent molt ben acollida i que el canvi d’un Poblet a una gran ciutat li ha comportat una major comoditat i un accés a la cultura que malauradament en aquells petit nuclis rurals costa més d’accedir-hi.

La Teresa Bacardit ens explica que ”probablement podria continuar, perquè els records, com el desitjos, són infinits. Mirant les estrelles vaig sentir el desig d’escriure coses que havien quedat en el meu record, però donar forma per escrit a aquests records no ha estat cosa fàcil. Amb tot, he volgut deixar constància de totes aquestes coses amb el meu llenguatge, servint-me de mots que no són propis de la nostra llengua però que nosaltres dèiem d’aquesta manera. I n’he volgut deixar constància no tan sols per satisfer el meu desig sinó perquè els més joves tinguin coneixement de la manera que es vivia en el poble, de com van viure els seus avant-passats i de les peculiaritats d’alguns dels habitants de Segur o de les rodalies.

La vida fàcil de l’actualitat no ens ha de fer oblidar ni menysprear aquella que va ser la dels nostres avis, una vida molt més dura, menys còmoda, que vaig viure, vam viure, amb les nostres rialles, les nostres penes i joies, la nostra bona fe i les nostres picardies: la vida normal d’un temps de silencis que no enteníem, de satisfaccions que poden semblar molt primitives als ulls de la gent d’ara, però que eren les que hi havia i que ens feien viure i somiar. Un temps d’hiverns durs, de poques comoditats però totes elles ben apreciades. Un temps de respecte envers la gent gran i envers la cosa sagrada materialitzada en la persona del mossèn i la missa del diumenge… Un temps que me l’estimo perquè és el que em va tocar viure, i del qual encara conservo la rialla prompta i l’espontaneïtat”.

Intervenció a favor de la Cultura dels Records a la Mitja Terrassa 2020

En Santi Rius va ser l’escollit per fer una petita intervenció a favor de la Cultura en l’acte de presentació de la Mitja Terrassa que aquest any 2020 ha dedicat la seva edició al foment de la Cultura a Terrassa.

Com a secretari de l’Associació El llibre de la Vida i autor, entre d’

altres, del bloc dels Records de Terrassa, el Santi, a més de parlar de cultura en general, ha volgut defensar la importància de la Cultura dels Records tal i com podeu comprovar en el text que reproduïm a continuació:

La Mitja Marató de Terrassa- i la Cultura

Quan el bon amic Rafel Morillo em va demanar que digués unes paraules en la presentació de l’edició d’aquest any de la Mitja Marató de Terrassa i que ho fes parlant als assistents sobre la Cultura, vaig pensar que s’equivocava de persona.

El primer que vaig pensar va ser: què podia dir jo de la Cultura? un terme tant general que cadascú pot interpretar des de diferents punts de vista i del que no me’n considero pas un expert.

Un cop assumit el repte, vaig decidir cercar els seus orígens i em vaig adonar que la paraula Cultura prové del llatí cultus (cultiu), i que en el cas que ens ocupa podríem dir que fa referencia al cultiu de l’esperit humà.

Però en realitat què és la Cultura? 

Podríem dir que la Cultura engloba el coneixement, les creences, les normes, l’art, la moral, els hàbits i les habilitats adquirides per cada persona dins d’una societat.

Així podríem parlar de cultura popular, de cultura cinematogràfica, de cultura esportiva, de cultura musical o de mil i una maneres d’entendre la cultura.

I si m’ho permeteu inclouria un aspecte que de vegades queda amagat quan es parla de la Cultura en Majúscules i em refereixo a la Cultura dels Records.

I és que les persones no som res sense els records i perdre’ls és una de les coses més tristes que ens pot arribar a passar. La paraula recordar també prové del llatí i significa re-cordis o sigui “tornar a passar pel cor” i és que quan recordem el que fem és precisament tornar a passar pel nostre cor les coses que hem viscut.

Aquest any la Mitja Marató compleix 21 anys i segur que al pensament de molts dels presents us venen records d’alguna d’aquestes edicions passades: de quan només era un projecte, de quan es va fer la primera cursa, de la primera en que vàreu córrer, del company que us ha deixat i amb el que vàreu compartir algun moment intens, de l’abraçada amb els vostres fills al creuar la meta… de molts i molts records que ara, son vostres i que quan els compartiu feu que la gent del vostre costat també comenci a recordar.

Alguns ja sabeu que des de fa més de 13 anys tinc cura de l’espai dels Records de Terrassa i que, en els propers dies, arribarà al milió de visites, fet que demostra que el blog cultural més antic la ciutat està més viu que mai.I avui precisament parlem de Cultura en la seu del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya que aquest any acull la presentació de 21ena edició de la Mitja Marató de Terrassa.  Un Museu d’àmbit nacional que acull diferents mostres culturals i científiques al llarg de l’any i que ocupa un dels edificis més emblemàtics del modernisme industrial de tot el món.

Una obra que demostra que la Cultura també es pot veure reflectida en l’arquitectura i en la industria, per citar-ne dos exemples que poden semblar antagònics, i que en aquest recinte es fusionen en una gran bellesa.

La Mitja sempre ha tingut en compte aquests detalls i cada any ha incorporat en el seus trofeus diferents imatges d’edificis emblemàtics de la ciutat de Terrassa, contribuint així a prestigiar-los i a difondre’ls.

Un darrer aspecte que voldria destacar de la nostra ciutat vers la Cultura, és precisament la diversitat cultural que trobem en la seva ciutadania i que és un motiu més de dinamització, que fa que la ciutat de Terrassa sigui  més innovadora i creativa, alhora que ens permet gaudir-la des de diferents perspectives.

L’amic Jorge Wagensberg (Vagensberg), que malauradament ja ens ha deixat, em va dir un dia que “la Cultura, és el coneixement transmès per via no genètica” i hi estic del tot d’acord, ja que la Cultura no ens ve donada sinó que l’adquirim amb el pas del temps.

Permeteu-me que finalitzi donant les gràcies als amics de la Mitja per aquesta oportunitat i per escoltar-me quan em vàreu demanar que us ajudés a canviar el lema de la Mitja i us vaig aconsellar que podria quedar bé dir que la Mitja te +, ja que cada any li podríeu afegir una paraula a final de la frase i així fer-la més plural.

Aquest any doncs, podeu dir ben alt que La Mitja te + “CULTURA”.

Gràcies a tots els que feu possible la Mitja i als que avui heu vingut a donar-li recolzament en aquest acte.

Us desitjo a tots que gaudiu plenament de la Cursa i d’aquesta celebració.

Visita a la Diputació de Barcelona amb l’Alfredo Vega

Una delegació de l’Associació el Llibre de la Vida ha estat rebuda per l’Alfredo Vega, president de l’Àrea d’Educació, Esports i Joventut de la Diputació de Barcelona.

L’objectiu de la trobada ha estat explicar-li com ha evolucionat l’Associació i quin són els seus objectius de cara al curs 2020 alhora que li hem presentat la creació de la Coordinadora d’entitats per la Memòria Popular a Catalunya (CEMPAC).

Igualment s’ha parlat de la possibilitat de presentar-nos a alguna subvenció de la DIBA per aquest proper curs i mirar de treballar plegats sobretot en l’àrea d’educació per mirar d’acostar el treball de recuperació i de donar valor als records al món dels infants.

L’Alfredo Vega ja coneixia abastament el treball de la nostra Associació ja que en la seva etapa d’alcalde de Terrassa sempre ens havia donat recolzament i ens va assegurar que, en la mesura del que sigui possible, seguirà fent-ho des de la DIBA.