La Dolors Frigola Comas ens ha fet arribar un article sobre el Record dels 60 anys del “Cine Avenida” de Terrassa.
Els records són com les cintes de cel·luloide de les pel·lícules d’abans. De tant en tant, sense saber per què, s’escapen del projector. Deu ser que s’ofeguen tancats allà dins i desitgen sortir a respirar.
M’ho va proposar un antic amic d’adolescència. Em va dir d’escriure alguna cosa relacionada amb el Cinema Avinguda, el llavors conegut com a Cine Avenida. Primer, vaig pensar que tot plegat em queia molt lluny, però escodrinyant entre els records vaig adonar-me de les moltes vivències que deso en els racons de la memòria.
I, per refrescar aquesta memòria, cal dir que el cine Avenida es va inaugurar el 8 d’octubre de 1960. El nom respon al seu emplaçament a l’Avinguda de Barcelona. Va ser el tercer cinema construït pels propietaris dels cinemes Rambla i Principal. Tenia una capacitat de 2.450 seients i això el va situar entre els cinc cines més grans d’Espanya. Les sessions contínues de dissabtes i diumenges, amb passi de dos pel·lícules i No-do, el noticiari propagandístic del règim franquisme, servien per entretenir les avorrides tardes d’aquella època grisa després de les llargues jornades de treball a la fàbrica, de dilluns a dissabte.
Els meus pares, en Lluís Frigola i la Teresa Comas, la meva germana Margarita i jo vam arribar a Terrassa, procedents de Banyoles, l’agost de 1960, ara fa 60 anys exactes. Veníem d’un poble petit i bonic, ben endreçat, i de pocs habitants. A Banyoles, els meus pares ja treballaven en un cinema i un dels propietaris del flamant cine Avenida, també propietari de dos cinemes a Banyoles, va proposar-los deixar el seu poble natal i venir a Terrassa a regentar un cinema per estrenar. I aquests van acceptar-ho amb la mirada llarga i neta enfocada cap a un futur que augurava una vida una mica millor.
En arribar a Terrassa, vaig descobrir una ciutat que se’m feia estranya. Jo, que només havia sentit parlar català, no entenia per què gairebé ningú no parlava la mateixa llengua que enraonàvem a casa. I també una ciutat sorprenent, sobre tot el barri on a partir d’aquell moment esdevindria el meu nou espai vital, el barri de Ca n’Anglada. Un barri fet de carrers plens de sots, de solars erms i polsegosos, i de cases a mig construir. Però també uns carrers que vessaven alegria pels crits de la mainada que hi jugàvem a totes hores, i uns camins de terra que ens portaven a l’escola tot resseguint l’olor de la ginesta. Tot plegat, mirall d’un temps on les condicions de vida eren dures, especialment per a les persones migrades que arribaven a milers per convertir-se en mà d’obra barata per a les fàbriques i filatures dels il·lustres industrials terrassencs. Però, jo tot això no ho vaig saber fins anys més tard. De moment, la innocència de la infància em mostrava aquell canvi de vida com una meravellosa aventura i l’enyor per haver deixat la casa on vaig néixer, la meva escola, les dues àvies, els horts, i les tardes de cine dels diumenges, quan m’escapava del costat de la meva mare, quedaven amagats per la il·lusió d’allò nou que s’obria al meu davant com una finestra al món.
A Banyoles, el meu pare completava el seu minse jornal de la fàbrica de les pells amb el treball d’acomodador dels caps de setmana en un cinema anomenat “Can Xampinya”, i la meva mare el de confeccionar espardenyes amb el de cambrera a la cafeteria del mateix cinema. Però aquí, al cine Avenida, el meu pare feia de tot: anar a buscar les pel·lícules cada dilluns al distribuïdor de Barcelona, carregar-se aquells enormes embalums a l’esquena i portar-los en tren fins a Terrassa, fer d’acomodador, de netejador, de taquiller, de maquinista, si calia, i de tot el que es presentés. Era un tot terreny, el meu pare.
De tots els records d’aquells anys n’hi ha dos que despunten per damunt dels altres. El primer, el que es va produí la matinada del 25 de setembre de 1962. La gran riuada que arrasà amb tota la seva fúria les llars de centenars de famílies humils portant-los la mort, el dolor i la pèrdua de casa seva. En aquell tràgic succés, el Cinema Avinguda va jugar un paper molt destacat en convertir-se en refugi improvisat per a moltes persones que ho havien perdut tot i que van quedar totalment desemparades per un règim que va resultar no només ser-ne en bona part responsable per la seva permissivitat en permetre la construcció d’habitatges en llocs vulnerables com són les rieres de la ciutat, sinó també per la seva incapacitat, incompetència i corruptela alhora de gestionar aquell desastre. Famílies senceres amb les seves poques pertinences salvades d’aquell desastre, com ara mobles, matalassos, etc, van trobar un lloc on aixoplugar-se els dies immediatament posteriors a aquella fatídica data. D’aquells dies en recordo tres coses: la flaire irrespirable que feia la sala del cine com a conseqüència de l’amuntegament de tota mena d’andròmines putrefactes per l’excés de fang i d’humitat, els crits desesperats en aquella nit, sorgint del mig de la fosca, i els tres mesos sense escola.
Però el record més colpidor va ser l’incendi que es produí un dissabte a la tarda a la zona de les calderes del cinema. El meu pare, arriscant la seva vida, va actuar com un veritable heroi de pel·lícula per salvar el cine de les flames. Aquesta gosadia li va comportar cremades que per sort va superar sense conseqüències greus. Cada cop que revisc aquells moments, que podrien haver acabat en tragèdia, em ve al cap un dels films més entranyables que el setè art ens ha regalat. Em refereixo a “Cinema Paradiso” de l’italià Giuseppe Tornatore. A diferència del meu heroi, el de la pel·lícula, l’Alfredo, sí que resulta ferit per les flames i la seva ceguera simbolitza el final de la llegenda del cinema Paradiso. Un film que és tota una declaració d’amor al meravellós món del setè art. I jo, quan el veig em reconec en el Toto, aquell nen ingenu i viu que rep com a herència de l’Alfredo un carret amb tots els petons fets a la gran pantalla i retallats per la censura de la moral catòlica. I com ell, penso en tot el que m’ha ofert la màgia del cinema. Sense cap mena de dubte, una llarga i feliç infància que va començar uns dies abans de fer els sis anys i que em va acompanyar fins ben entrada l’adolescència.
Dolors Frigola Comas (octubre 2020)
Des de l’Associació El Llibre de la Vida volem agraïr a la Dolors que ens hagi deixat publicar aquest record i també als Records de Terrassa per haver deixat publicar les imatges del cinema.
